dimarts, 15 de maig de 2018

Crítica teatral: MOMO

El passat dia 26 d’abril els alumnes de segon d’ESO de l’institut Valerià Pujol vam anar al teatre Sant Jaume de Premià de Dalt a veure una obra de teatre anomenada “MOMO”. Aquesta obra està dirigida per Jesús Arbúes i protagonitzada per Anna Roca, Jordi Gilabert. A més, es gaudeix de música en directe a mans de Marta Rius i el seu acordió.

La història que s’explica a l’obra és la d’una nena que té la capacitat d’escoltar els demés i gaudir del dia a dia. Això encanta a la gent del seu voltant. Ella sempre s’ho passa genial amb els seus dos amics, fins que un dia arriben els homes grisos disposats a robar el temps de tothom. La Momo farà tot el possible perquè no li robin una de les coses més boniques que té: la possibilitat de gaudir del seu temps.

Aquesta meravellosa obra va estar molt ben interpretada pels tres actors que feien molts papers diferents a la vegada i això, en la meva opinió, té un gran mèrit. Totes les interpretacions van estar molt bé tenint en compte la dificultat que he mencionat anteriorment. Em va agradar que amb molt pocs elements em podia imaginar la història que ens explicaven. Això va ajudar a fer-nos reflexionar sobre el missatge que transmetia l’obra.

Per altra banda, em va sorprendre molt la originalitat de l’escenari. Aquest no era un escenari qualsevol on un veu l’obra des de fora, sinó que era un petit espai circular, cobert, i amb seients a l’interior on els actors interpretaven al teu costat. Era com si estiguessis dins de la història. D’aquesta manera podíem apreciar millor com actuaven els actors i ens podíem fixar més en els detalls. A més, l’espai estava molt bellament ambientat i això ajudava a gaudir una mica més de l’estona que durava l’obra. La il·luminació és una altra cosa que em va agradar molt ja que n’hi havia tan poca que creava certa intriga a l’hora de pensar que és el que passaria a continuació o per on sortiria l’actor a escena. El vestuari no va ser de les millors coses de l’obra però amb tres actors que feien diferents papers no et pots permetre el luxe d’anar canviant el vestuari contínuament, és molt complicat. Però si que és veritat que amb una jaqueta vella i les seves interpretacions ja et podies imaginar com anava la Momo pel carrer, no calien gaires elements. La música en directe em va encantar; que només el fet d’escoltar la melodia d’un acordió pugui fer-te imaginar la situació va ser increïble. Cal afegir que l’instrument sonava molt bé en tot moment i que cada melodia s’ajustava a la situació que es vivia.

És una obra molt recomanable per a tots els públics, ja que actualment tots perdem bastant el temps i molt més amb les noves tecnologies. “Momo” et fa veure que el més important no són els diners i que el temps que perds ja no torna, cal gaudir de tots els petits detalls de la teva vida.